Descripció del recurs: 19 abril 2021
El màster en arquitectura és la figura docent que habilita els i les arquitectes que han cursat un grau en estudis d’arquitectura per a exercir la professió. El terme habilitació, tot i ser molt ampli, determina una condició molt clara: l’alumnat a l’acabar el màster i finalitzar el Projecte Final de Carrera estarà en condicions d’assumir responsabilitats per a les obres d’arquitectura que signi. Des de l’ETSAV s’ha traçat i dissenyat el recorregut docent del màster interpretant aquesta paraula, ‘responsabilitat’, des d’un sentit personal i social: Personal, perquè l’objectiu és que l’estudiant experimenti l’assumpció de la responsabilitat mentre genera els seus projectes i, social, perquè no vol descuidar-se, i més des d’una escola pública, que l’arquitecte té una responsabilitat social a la que respondre amb l’exercici de la professió.
Així, el màster en arquitectura de l’ETSAV mira de vincular-se en cada edició amb un territori i la seva gent. Aquest treball ‘de proximitat’ busca coresponsabilitzar l’alumne i les seves decisions a través d’una interlocució real amb el teixit social del territori. Es tracta de conèixer les persones que exerciran el rol de promotores de la intervenció, públiques o privades, ‘validadores’, arquitectes i tècniques municipals, expertes, o persones implicades o afectades. I introduir les seves opinions, o la interpretació d’aquestes, al projecte. Aquesta interacció és possible si cada edició del màster té com a referència un territori concret. El conveni vigent amb la Diputació de Barcelona permet aquest desplegament del màster als municipis de la província de Barcelona, i arribar, així, amb més facilitat a les persones interlocutores, als àmbits de poder o als veïns i veïnes que treballen i viuen damunt del terreny.
L’edició de Gironella, que motiva aquesta publicació, partí d’una exploració prèvia del municipi durant la qual es detectaren diferents focus de marginalitat urbana, o decadència social vinculada a nuclis urbans. Un d’ells fou, sens dubte, la colònia de Viladomiu Vell. De les 4 colònies tèxtils que té Gironella al llarg del riu Llobregat, Viladomiu Vell és la que presenta un equilibri més subtil entre decadència i èxit. Per aquest motiu interessà al màster. Si ho comparem amb Cal Metre o Viladomiu Nou, Viladomiu Vell no té la proximitat al nucli urbà o al casc històric que té Cal Metre i que permet imaginar una rehabilitació exitosa del seu teixit industrial, ni té els indicadors de funcionament quotidià de Viladomiu Nou que li profereixen una certa estabilitat i que són, bàsicament, tenir activitat a les naus industrials, una demografia estable i quantiosa que genera una mínima massa crítica, poc envelliment i l’existència d’algun equipament cultural i educatiu.
A diferència d’aquests dos casos, Viladomiu Vell presenta menys població, aproximadament 80 famílies instal·lades, i un abandonament dels habitatges, o utilització per a segona residència, notable: d’entre un 30 i un 40% segons dades elaborades en el màster. Les habitants són, en gran majoria, persones jubilades, aproximadament un 60%, i hi ha una mínima presència de famílies amb infants; la població menor és menys d’un 15%. Només la radiografia demogràfica ja situa Viladomiu Vell fora dels indicadors d’estabilitat d’una colònia que marca el Pla Director Urbanístic de les Colònies Tèxtils del Llobregat, que prefixa com a mínims pel manteniment d’una certa vida de barri tenir una densitat d’uns 50 habitatges per hectàrea (a Viladomiu la densitat és de 38) i un mínim de 110 llars habitades. En quant a teixit productiu, dels 15.000 metres quadrats de sostre industrial existents, tan sols estan actives, i bàsicament com a magatzems, algunes plantes baixes que no arriben al 20% de la superfície. Tanmateix, els indicadors que presenta el nucli no estan molt lluny de l’estabilitat vital d’una colònia, per tant, la millora d’aquests, en matèria d’activitat o habitatge, permeten imaginar que en certa brevetat es pot revertir l’actual situació de decadència. Alhora, la titularitat de l’espai públic presenta una realitat complexa, ja que fou adquirida per l’associació de veïns. Malgrat ara aquesta entitat es vegi encotillada pel manteniment de gran part de la colònia, el fet que els propis veïns puguin decidir sobre el futur del seu espai també obre la porta a intervencions més arrelades i pertinents en funció de la quotidianitat vital del nucli. Per tant, aquesta situació límit entre l’èxit i la decadència i aquest empoderament de la població resident són condicionants que converteixen la colònia en un àmbit ideal per a l’exploració urbanística i arquitectònica.
Per a revertir la situació hi ha tendències de la conjuntura territorial i econòmica que poden ser claus per superar el llindar del deteriorament. Més enllà de l’interès turístic que pot suscitar la colònia, indicador poc important per a Viladomiu Vell, ja que és superat per altres nuclis que tenen un patrimoni arquitectònic més important, la millora de les infraestructures de transport que l’aproxima als grans nuclis productius del Bages o de la regió metropolitana, l’ideal d’una vida més sostenible i en contacte amb la naturalesa, mentre es realitzava el màster ningú presagiava la situació actual de pandèmia pel COVID que ha acusat aquesta demanda, la millora de les connexions per a excursionistes o ciclistes, com és el projecte de la via blava, i el baix cost del sostre industrial són oportunitats a aprofitar.
Es tracta, doncs, d’imaginar, amb tota la cautela però també amb determinació, un futur més esperançador, de creixement i millora, per a la colònia. I una mostra d’aquest imaginari és el conjunt de projectes que aquí estan representats i que suposen tot un any de treball d’un alumnat que, mercès d’aquest treball, ara ja és arquitecte de ple dret.
